“Captivating young artist/cellist with an astonishing virtuosic and spellbinding command over the instrument, unlimited promise, and remarkable personal integrity.”
Paul Wirth
Reviews
“Mark is a true Russian powerhouse. The grand, Slavonic gestures of Dvorak's cello concerto will be perfect for this already totally-assured performer”
La Crosse Tribune
“One of the most talented and promising young performers of our time"
Minnesota Public Radio
ASSOCIACIÓ JOAN MANÉN. Mark Prihodko, violoncel. Anna Keiserman, piano. Obres de: Schumann, R. Strauss, Ysaÿe i Marc Migó. ATENEU BARCELONÈS. 27 DE JUNY DE 2019.
L’Ateneu Barcelonès va ser escenari d’un nou concert organitzat per l’Associació Joan Manén en què el violoncel·lista Mark Prihodko i la pianista Anna Keiserman van oferir l’estrena a Barcelona de la Sonata “Cerdanyenca” del compositor Marc Migó. L’obra va estar programada juntament amb la bellíssima Sonata per a violoncel i piano de Richard Strauss, l’adaptació per a violoncel i piano de les Romances op. 94 de Schumann i la complexa Sonata per a violoncel sol d’Ysaÿe, tot confegint un recital de tremenda demanda tècnica i d’una evident exigència expressiva. La Sonata per a violoncel i piano, “Cerdanyenca” és una obra eclèctica, complexa i que denota la facilitat creativa que posseeix Migó per elaborar motius melòdics sempre revestits amb unes harmonies punyents, de diàlegs instrumentals constants que flueixen en el decurs de quatre moviments perfectament estructurats a nivell formal.
L’obra escrita per Marc Migó –format a l’ESMUC i actualment becat a la Juilliard School– va sorgir, com explica el propi autor, després de rebre un encàrrec del violoncel·lista Philip Shegog de la Juilliard School. Obra extensa i inspirada en uns paratges de la Cerdanya que l’autor coneix a bastament, el primer moviment en forma sonata beu d’unes melodies plenament arrelades amb la nostra tradició musical per passar a un segon passatge delicadíssim amb ressons impressionistes que parla de la llegenda de la dona d’aigua. Un intermezzo reflexiu i una complexa cadenza per a violoncel sol ens obren les portes a un eclèctic quart moviment en forma de rondó, definit pel compositor com una excursió que explora nous territoris musicals.
L’obra exposa els dos intèrprets a un complex joc de dinàmiques, subtilitats i exigències tècniques que van evidenciar el detallisme en el treball i el compromís de dos joves artistes amb el repertori del segle XXI. Si en les obres de Schumann i Strauss, tant Prihodko com Keiserman van traslladar tot el sentit romàntic que brolla en unes obres seductores pel seu lirisme apassionat, per una poètica que permet extreure una varietat ingent de matisos per crear uns frasejos d’una intensitat i potent càrrega emocional, en la Sonata de Migó la precisió per passar per un ampli ventall de diferents atmosferes, de caràcters, de diàlegs plens de virtuosisme i contrastos rítmics, eren mostra de l’alt bagatge virtuosístic dels intèrprets i del compromís per extreure els matisos més subtils demanats en la composició. Prihodko va mostrar un talent inqüestionable en la interpretació de la complexa Sonata per a violoncel sol d’Eugène Ysaÿe, recreada amb apassionament, eloqüència, amb sonoritats obertes, unes qualitats que ja fora de programa va novament mostrar en solitari interpretant una obra de Gaspar Cassadó.
Un concert interessant de música de cambra, fidel al compromís de l’Associació Joan Manén d’oferir suport a la generació actual dels nostres compositors i que ha permès escoltar a Barcelona aquesta interessant “Cerdanyenca” de Migó –autor que ha estat llorejat en diversos concursos internacionals de composició– i dos intèrprets com Prihodko i Keiserman, portadors d’un amplíssim bagatge concertístic.
Imatge destacada: Mark Prihodko, Marc Migó i Anna Keiserman.
© Josep Maria Rebés
El passat dijous 27 de juny, l’Ateneu Barcelonès va rebre un concert organitzat per l’Associació Joan Manén en què Mark Prihodko i Anna Keiserman van interpretar Schumann, R. Strauss, Ysaÿe i l’estrena europea de la Sonata Cerdanyenca, de Marc Migó, en un recital per a violoncel i piano.
La competència era dura: Dudamel, la Münchner i l’Orfeó Català en ple actuaven al Palau a la mateixa hora amb la segona de Mahler. Però a l’Ateneu hi teníem un doble incentiu: un concert per a violoncel i piano -formació favorita de qui subscriu les línies- i, sobretot, la descoberta d’un talent nou: el compositor Marc Migó, que s’ha format a la Juilliard School of Music de Nova York i va deixar clar que la sonoritat d’influència americana té poc a veure amb l’academicisme europeu, amb omnipresència, en el cas de Catalunya, de compositors de l’escola francesa (Parra, Magrané, Giménez, Bagés...), a banda de la vienesa de Benet Casablancas o la britànica de Raquel García-Tomás o Daniel Fígols, entre molts d’altres.
Els intèrprets de la vetllada van ser el violoncel.lista Mark Prihodko, molt vinculat a la Juilliard i a Migó, i la pianista Anna Keiserman, avesada al repertori contemporani i formada a Rússia i Amèrica. Van interpretar una obra de Robert Schumann per a oboè i piano (Tres romances, op. 94) amb arranjament per a violoncel. És una peça amarada de melangia però, alhora, amb aquell punt apol.lini de la música del compositor alemany, sempre al límit entre l’esclat i la contenció. El violoncel va ser expansiu i el piano dotat d’aquell component cristal.lí de la música de Schumann, tot i ser un gran exponent del Romanticisme, però en la seva vessant més íntima.
Tot seguit va sonar la meravellosa Sonata per a violoncel i piano, op. 6, de Richard Strauss, amb aquesta densitat harmònica que durà als límits el Romanticisme. És una obra molt expressiva on el violoncel adopta primer un to càlid, per després fer-se més brillant i que requereix un piano molt precís per no embrutar la massa sonora. Cal destacar el gran empastament d’ambdós intèrprets, que van explicar molt bé les dinàmiques i dibuixaven la música amb una saviesa prematura fruit de les hores de vol amb assajos ininterromputs. L’Allegro con brio va acabar triomfal i s’inicià un Allegro ma non troppo molt elegíac que es transforma cap a senders més lírics per abandonar-se al dramatisme, tot, interpretat amb una personalitat artística de gran alçada per part del duo. El tercer moviment pren un aire més frívol, amb un cello que toca notes de vertigen amb un ritme animat i un piano sempre fidel i aportant la serenitat necessària com a contrapunt. Aquesta obra és un exemplar molt simfònic de la música de cambra, però que ja s’adiu molt al caràcter straussià.
La inclusió de l’obra d’Ysaÿe pren més rellevància quan sabem que bona part del fons del compositor es troba a la Juilliard School of Music, on es forma Marc Migó, el protagonista de la tarda. La Sonata Cerdanyenca és un duo programàtic amb el paisatge pirinenc de rerefons. En la primera interpretació a Barcelona d’aquesta obra es va fer palès que les influències i l’estètica de Migó estan molt amarades del lloc on ha estudiat, com és obvi, que, al seu torn, són molt diferents a la música de nova creació de compositors catalans amb base a França, Londres o Berlín. Hi havia bellesa en l’obra, una bellesa sense complexes i gens dissimulada i, fins i tot, diríem que entra en els cànons post-romàntics d’occident, però amb subtils elements de gran innovació. Es va fer palès que als Estats Units la formació és molt més permeable i gens escolàstica on hi conviuen diferents estètiques, més o menys radicals. És llibertat o banalitat?
En el primer moviment, “Al cap del ras”, que pren forma sonata, hi emergeixen, per part del violoncel, sons de la tradició cerdanyenca que donen un toc anacrònic a la sonoritat global i, posteriorment, el piano explora camins més enllà de la tonalitat. És una obra molt expressiva amb punts de vivacitat que respon a una gran experiència vital malgrat la jovenesa del compositor. “La dona d’aigua” presenta un piano que es manté gairebé durant tot el fragment a la zona aguda i amb aire impressionista recordant el so de l’aigua pura i fresca, mentre el violoncel fa un discurs complementari, potser, representant la veu de la dona. Tots dos elements es conjuminen per fer un viatge intern, gairebé ancestral, on no hi falten les contradiccions internes. A l’”Intermezzo i Cadència”, el violoncel fa un lament gairebé en silenci en un fragment molt cromàtic i alhora expansiu. Tant piano com cello recorren un àmbit molt ampli fins concretar-se en un arabesc de gran virtuosisme per al violoncel, un fragment de lluïment i de gran bellesa. El piano respon picat, en segon terme. I a “Excursions”, els dos instruments fan camí cap a nous senders estètics en forma de rondó. És un viatge frenètic i amb dissonàncies, glissandi i un desplegament harmònic que ens condueix a un final esclatant. L’execució de Mark Prihodko i Anna Keiserman va ser profunda i apassionada, amb un treball molt acurat de la partitura de Migó. Una vesprada exitosa i amb grans al.licients, música de gran qualitat i intèrprets admirables.